LA MARINA (III) : ESCOLA DE NÒMADES

 Text:  María Jesús Espinosa de los Monteros  i Paula G. Furió // Imatges:  Paula G. Furió  //
Text: María Jesús Espinosa de los Monteros i Paula G. Furió // Imatges: Paula G. Furió //

“Al final, on està la gasolinera”, ens indica el nostre amfitrió a través d'un missatge de WhatsApp. Amb Germán Gil, Responsable de Gestió Nàutica de La Marina de València, anem a explorar la part menys coneguda d'este espai baix l'intens sol de juliol. La Marina de bars, restaurants i concerts ja ens la coneixem bé, però què hi ha d'esta altra Marina que sembla estar oculta per als ciutadans? Este reportatge pretén acostar-se el màxim a un tipus de vida que alguns perceben com a romàntica i bucòlica, mentre uns altres creuen que només està reservada a persones amb un determinat nivell econòmic.

“Al final, donde está la gasolinera”, nos indica nuestro anfitrión a través de un mensaje de WhatsApp. Con Germán Gil, Responsable de Gestión Náutica de La Marina de Valencia, vamos a explorar la parte menos conocida de este espacio bajo el intenso sol de julio. La Marina de bares, restaurantes y conciertos ya nos la conocemos bien, pero ¿qué hay de esa otra Marina que permanece oculta para los ciudadanos? Este reportaje pretende acercarse lo máximo a ese tipo de vida que algunos perciben como romántica y bucólica, mientras otros creen que sólo está reservada a personas con un determinado nivel económico.


Passem els Tinglados, el parc, l'imponent edifici Veles e Vents, la Pèrgola que tant ens agrada i que tan bons records ens porta, seguim pel moll, travessem alguns quiosquets i xicotets comerços nàutics en barracons que formen algunes places improvisades. Sembla que esta és una ciutat menuda i efímera, amb les construccions arquitectòniques pròpies de qualsevol municipi. El que diferencia la gent que et vas creuant és este rostre relaxat, esta absència del ritme frenètic que pot veure's en altres ciutats. Se'ls veu tan units que ningú diria que acò és temporal.

Arribem finalment a la gasolinera i un home de mitja edat, bronzejat, moreno i amb un caminar enèrgic ens diu amb un ampli somriure: “Benvingudes a Capitania! Ací amb l'aire condicionat s'està millor eh?”. Es tracta de Germán Gil. “Estic ací des que començàrem, amb un vaixell. Perquè sempre es comença amb un…”, diu entre riures sortint de Capitania.

La Marina de València es caracteritza per ser una de les marines més importants del Mediterrani. Ací hi ha molt de tràfic de vaixells transeünts que o bé baixen des de França o bé pugen des de Gibraltar cap al nord. “També tenim, a més de la part nàutica, un important espai per als esdeveniments esportius a la ciutat de València; cada cap de setmana tenim un esdeveniment: triatló, natació, running, ciclisme… A més ve molta gent a patinar i a córrer i es genera un ambient molt agradable i sa”, comenta Gil. Ja parlàreu en DESFICI de l'oferta gastronòmica, amb més d'una desena de restaurants d'extraordinària qualitat que està generant l'arribada de moltes persones que trien estos restaurants per a dinars de negocis o familiars amb unes immillorables vistes de la ciutat.

Pasamos los tinglados, el parque, el imponente edificio Veles e Vents, la Pérgola que tanto nos gusta y que tan buenos recuerdos nos trae, seguimos por el muelle, atravesamos algunos chiringuitos y pequeños comercios náuticos en barracones que forman pequeñas plazas improvisadas. Parece que esta es una pequeña ciudad efímera, con las construcciones arquitectónicas propias de cualquier municipio. Lo que diferencia a la gente que te vas cruzando es ese rostro relajado, esa ausencia del ritmo frenético que puede verse en otras ciudades. Se les ve tan unidos que nadie diría que esto es temporal. 

Llegamos finalmente a la gasolinera y un hombre de mediana edad, bronceado, moreno y con un andar enérgico nos dice con una amplia sonrisa: “¡Bienvenidas a Capitanía! ¿Aquí con el aire acondicionado se está mejor eh?”. Se trata de Germán Gil. “Estoy aquí desde que empezamos, con un barquito. Porque siempre se empieza con uno…”, dice entre risas saliendo de Capitanía. 

La Marina de Valencia se caracteriza por ser una de las marinas más importantes del Mediterráneo. Aquí hay mucho tráfico de barcos transeúntes que o bien bajan desde Francia o bien suben desde Gibraltar hacia el norte. “También tenemos, además de la parte náutica, un importante espacio para los eventos deportivos en la ciudad de Valencia; cada fin de semana tenemos un evento: triatlón, nado, running, ciclismo… Además viene mucha gente a patinar y a correr y se genera un ambiente muy agradable y sano”, comenta Gil. Ya hablásteis en DESFICI de la oferta gastronómica, con más de una decena de restaurantes de extraordinaria calidad que está generando la llegada de muchas personas que eligen estos restaurantes para comidas de negocios o familiares con unas inmejorables vistas de la ciudad. 

***

Però, en què consisteix la nàutica? Segons les definicions més estrictes, es tracta de «la ciència o l'art de navegar». Ciència o art? Si ens acostem a la història de la literatura hi ha obres emblemàtiques que tenen la nàutica en l'eix narratiu: ací està Moby Dick d'Herman Melvilleen on es narra la història del capità d'un balener amb una obsessió: aconseguir donar-li caça a la gran balena blanca. Una obsessió que posarà en perill la vida de la seua pròpia tripulació. Al nostre país també tenim exemple de novel·les nàutiques: A la deriva d'Alberto Vázquez-Figueroa és un thriller apassionant, ambientat en les Illes Canàries, on una parella és brutalment assassinada per descobrir el veritable origen de la vida. El mar –amb les seves pròpies lleis- està present com a escenari principal.

Tornem a la conversa amb Germán després d'esta divagació literària i ell ens confirma que les tasques són un poc menys romàntiques: “Nosaltres gestionem els amarres. Tenim la Marina Nord, que és on estem ara, on està Capitania i tenim vaixells de fins a 30 metres; la Marina Sud és un poc més variada. Hi ha una zona  motores que sol ser de locals i gent aficionada a la pesca i els caps de setmana a les 5 o 6 de la matinada ja es veu molt ambient en el pantalà: ixen a pescar, fan cursos de pesca, pesatge, organitzen paelles… Hi ha un ambient brutal.

Just al costat hi ha una zona de velers que també organitzen les seves regates. Són cultures diferents però conviuen entre elles i crec que és molt bonic”.

Ens acostem a la zona més exclusiva, la que comunament està en l'imaginari de moltes persones que associen la nàutica amb el luxe. “Esta zona més exclusiva situada en la dàrsena interior és la de súper iots. Si la comparem amb Balears o Mònaco és molt més econòmica. Molts opten per València per a les hivernades. Tenen el vaixell ací, i quan arriba el mes de juny o juliol envien al capità i la tripulació perquè porte el vaixell al lloc que desitgen els propietaris”. En definitiva, esta és una marina molt àmplia, plena de vida i que té un futur impressionant perquè la dimensió és enorme: “La Marina es va construir per a 800 vaixells i actualment estem al 82% d'ocupació i portem un creixement anual d'un 30% sostingut cada any”. Les dades, de vegades, expliquen bones històries.

Pero, ¿en qué consiste la náutica? Según las definiciones más estrictas, se trata de «la ciencia o el arte de navegar». ¿Ciencia o arte? Si nos acercamos a la historia de la literatura hay obras emblemáticas que tienen la náutica en el eje narrativo: ahí está Moby Dick de Herman Melville en el que se narra la historia del capitán de un ballenero con una obsesión: conseguir darle caza a la gran ballena blanca. Una obsesión que pondrá en peligro la vida de su propia tripulación. En nuestro país también tenemos ejemplo de novelas náuticas: A la deriva de Alberto Vázquez-Figueroa es un thriller apasionante, ambientado en las Islas Canarias, en las que una pareja es brutalmente asesinada por descubrir el verdadero origen de la vida. El mar –con sus propias leyes- está presente como escenario principal.

Volvemos a la conversación con Germán después de esta divagación literaria y él nos confirma que sus labores son algo menos románticas: “Nosotros gestionamos los amarres. Tenemos la Marina Norte, que es donde estamos ahora, donde está Capitanía y tenemos barcos de hasta 30 metros; la Marina Sur es un poco más variada. Hay una zona de motoras que suele ser de locales y gente aficionada a la pesca y los fines de semana a las 5 ó 6 de la madrugada ya se ve mucho ambiente en el pantalán: salen a pescar, hacen cursos de pesca, pesaje, organizan paellas… Hay un ambientazo brutal. 

Justo al lado hay una zona de veleros que también organizan sus regatas. Son culturas diferentes pero conviven entre ellas y creo que es muy bonito”.

Nos acercamos a la zona más exclusiva, la que comúnmente está en el imaginario de muchas personas que asocian la náutica con el lujo. “Esta zona más exclusiva situada en la dársena interior es la de súper yates. Si la comparamos con Baleares o Mónaco es mucho más económica. Muchos optan por Valencia para las invernadas. Tienen el barco aquí, y cuando llega el mes de junio o julio mandan al capitán y la tripulación para que mueva el barco al lugar que desean los propietarios”. En definitiva, esta es una marina muy amplia, llena de vida y que tiene un futuro impresionante porque la dimensión es enorme: “La Marina se construyó para 800 barcos y hoy en día estamos al 82% de ocupación y llevamos un crecimiento anual de un 30% sostenido cada año”. Los datos, a veces, cuentan buenas historias.

***

PAULA: Quanta gent viu ara mateix en La Marina?

GERMÁN: Hi ha estrangers jubilats francesos, normalment matrimonis, que viuen amb una altra filosofia que a mi m'encanta. Quan es van a jubilar venen la seua casa, es compren un vaixell i es dediquen a viatjar i gaudir de la vida. No tenen l'arrelament que tenim nosaltres ací. A això de vendre la casa i comprar-se un vaixell, la gent et diu “però estàs boig!”. Ells canvien llocs on els hiverns són durs pel Mediterrani, on es viu i es menja fenomenal i a nosaltres ens encanta perquè estem per això, per rebre a la gent.

PAULA: Ells tenen ací la seua base i es dediquen a viatjar?

GERMÁN: El que solen fer és navegar durant un any pel Mediterrani i al final recalen on han estat més còmodes i molts opten per quedar-se ací a València perquè estem bé de preu i súper ben comunicats: agafen aquí el metro i arriben directament a l'aeroport, a més els bitllets d'avió són hui més accessibles. Ells porten vaixells que valen una fortuna, els veus per dins i són autèntiques cases que a la nit es mouen una miqueta i sembla que estigues en un bressol. És una meravella, un relax brutal! Et despertes al matí i tens ja el sol per al desdejuni, imagina't…

PAULA: Sí, és quasi com viure en contacte amb la naturalesa estant a la ciutat, no

GERMÁN: Exacte. 

PAULA: Quina importància creus que té el mar a la ciutat? S'entendria València sense el seu mar?

GERMÁN: Estàs preguntant a una persona que des de la infància ha viscut en el mar. Tant a la meva família com als meus afins no els cabria en el cap que no tinguérem ací la mar. El que València haja viscut d'esquena al mar jo no crec que siga del tot cert, jo crec que a tots els valencians els preguntes i a tots els encanta escapar-se al Saler, vindre ací a la Marina, a la Malvarrosa… De fet els diumenges, si tu vas navegant, vas vegent la costa i està a rebentar de gent que està gaudint del mar. Vivim d'esquena al mar? Doncs potser la ciutat, fa un segle, es va planificar d'esquena al mar, però hui, al juliol de 2018, et puc dir que València viu el mar com mai, i cada vegada més. És un eslògan que ho tenim ací posat i que per a mi no és gens cert.

PAULA: En què consisteix la innovació que esteu introduint a La Marina?

GERMÁN: Som una marina súper oberta. Encara que tenim moltes mesures de seguretat per als nostres clients, nosaltres volem que tothom gaudisca de l'espai. És un concepte totalment nou: conviure i compartir tant els clients dels vaixells com els ciutadans que vénen a passejar, a córrer, a veure vaixells, etc. Pel dia obrim les barreres i entra tothom sense molestar als clients, que tenen el seu pantalà per mantindre la seua privacitat i viure tranquil·lament. La innovació és això: cridar a tothom, que vingen a gaudir de l'esport i de les activitats nàutiques amb una oferta oberta.

PAULA: Què diferencia els esports nàutics de la resta d'esports?

GERMÁN: Històricament a València els esports nàutics han estat copats per la privacitat dels clubs. La Marina, en ser oberta i pública, ha pogut dotar-se d'uns serveis per donar al ciutadà que abans no hi havia, abans era molt més privatiu. Per jugar a futbol baixaves al riu i jugaves, però abans per poder navegar havies d'anar al Club Nàutic, demanar permís per tindre una classe, pagar un cànon per ser soci, una quota mensual, etc. i tot això en La Marina no succeeix. Pots vindre un matí, anar a l'escola de Vela Municipal i dir “vull navegar dues hores”, pagar una tasa molt econòmica i estar navegant en 10 minuts. S'obri l'esport a tota la ciutadania.

PAULA: I quins esports nàutics es poden practicar ací?

GERMÁN: Pots fer classes de vela lleugera en un baixell per a 4 persones i un monitor t'ensenya totes les tècniques per després prendre classes de vela individual. Ara també està molt de moda el paddle-surf i és genial per fer un passeig per la platja a l'alba o la posta de sol. També l'escola de rem, que és un esport molt sa, i just pots veure ara dos xavals aquí fent rem. També les motos d'aigua tenen el seu públic. Tots els esports nàutics tenen cabuda ací en La Marina.

PAULA: ¿Cuánta gente vive ahora mismo en La Marina?

GERMÁN: Hay extranjeros jubilados franceses, normalmente matrimonios, que viven con otra filosofía que a mí me encanta. Cuando se van a jubilar venden su casa, se compran un barco y se dedican a viajar y disfrutar de la vida. No tienen el arraigo que tenemos nosotros aquí. A lo de vender la casa y comprarse un barco, la gente te dice “¡pero estás loco!”. Ellos cambian sitios donde los inviernos son duros por el Mediterráneo, donde se vive y se come fenomenal y a nosotros nos encanta porque estamos para eso, para recibir a la gente.

PAULA: ¿Ellos tienen aquí su base y se dedican a viajar?

GERMÁN: Lo que suelen hacer es navegar durante un año por el Mediterráneo y al final recalan donde han estado más cómodos  y muchos optan por quedarse aquí en Valencia porque estamos bien de precio y súper bien comunicados: cogen aquí el metro y llegan directamente al aeropuerto, además los billetes de avión son hoy en día más accesibles. Ellos traen barcos que valen una fortuna, los ves por dentro y son auténticas casas que por la noche se mecen un poquito y parece que estés en una cuna. ¡Es una maravilla, un relax brutal! Te despiertas por la mañana y tienes ya el sol para el desayuno, imagínate…

PAULA: Sí, es casi como vivir en contacto con la naturaleza estando en la ciudad, ¿no?

GERMÁN: Exacto. 

PAULA: ¿Qué importancia crees que tiene el mar en la ciudad? ¿Se entendería Valencia sin su mar? 

GERMÁN: Estás preguntando a una persona que desde la infancia ha vivido en el mar. Tanto a mi familia como a mis allegados no les cabría en la cabeza que no tuviéramos aquí mar. Lo de que Valencia haya vivido de espaldas al mar yo no creo que sea del todo cierto, yo creo que a todos los valencianos les preguntas y a todos les encanta escaparse a El Saler, venir aquí a La Marina, a la Malvarrosa… De hecho los domingos, si tú vas navegando, vas viendo la costa y está a reventar de gente que está disfrutando del mar. ¿Vivimos de espaldas al mar? Pues quizás la ciudad, hace un siglo, se planificó de espaldas al mar, pero hoy, en julio de 2018, te puedo decir que Valencia vive el mar como nunca, y cada vez más. Es un eslogan que lo tenemos ahí puesto y para mí no es nada cierto.

PAULA: ¿En qué consiste la innovación que estáis introduciendo en La Marina?

GERMÁN: Somos una marina súper abierta. Aunque tenemos muchas medidas de seguridad para nuestros clientes, nosotros queremos que todo el mundo disfrute del espacio. Es un concepto totalmente nuevo: convivir y compartir tanto los clientes de los barcos como los ciudadanos que vienen a pasear, a correr, a ver barcos, etc. Por el día abrimos las barreras y entra todo el mundo sin molestar a los clientes, que tienen su pantalán para mantener su privacidad y vivir tranquilamente. La innovación es esto: llamar a todo el mundo, que vengan a disfrutar del deporte y de las actividades náuticas con una oferta abierta.

PAULA: ¿Qué diferencia los deportes náuticos del resto de deportes?

GERMÁN: Históricamente en Valencia los deportes náuticos han estado copados por la privacidad de los clubs. La Marina, al ser abierta y pública, ha podido dotarse de unos servicios para dar al ciudadano que antes no había, antes era mucho más privativo. Para jugar a fútbol bajabas al río y jugabas, pero antes para poder navegar tenías que ir al Club Náutico, pedir permiso para tener una clase, pagar un canon por ser socio, una cuota mensual, etc. y todo esto en La Marina no sucede. Puedes venir una mañana, ir a la Escuela de Vela Municipal y decir “quiero navegar dos horas”, pagar algo muy económico y estar navegando en 10 minutos. Se abre el deporte a toda la ciudadanía.  

PAULA: ¿Y qué deportes náuticos se pueden practicar aquí?

GERMÁN: Puedes dar clases de vela ligera en un barquito en el que caben 4 personas y un monitor te enseña todas las técnicas para luego tomar clases de vela individual. Ahora también está muy de moda el paddle-surf y es genial para dar un paseo por la playa al amanecer o atardecer. También la escuela de remo, que es un deporte muy sano, y justo puedes ver ahora dos chavales ahí haciendo remo. También las motos de agua tienen su público. Todos los deportes náuticos tienen cabida aquí en La Marina.  

Germán ens proposa acabar l'entrevista pujats a una barca, recorrent este enorme mirall d'aigua. Ens creuem amb un iot de luxe, amb alguns velers, amb gent fent rem. Sortim. Observem la immensitat de la mar i una línia llarga que és La Malvarrosa. Anem tan ràpid que el vent en la cara ens dóna esta sensació de llibertat que tant ens ha comentat Gil. Veiem els alumnes de l'Escola Municipal de Vela i anem a per ells. Dibuixem cercles al seu al voltant com a depredadors dòcils, mentre Paula fa fotos. Ens trobem també amb gent fent paddle-surf i caiac, gaudint del sol i la brisa.

A la volta, “aparquem” al costat de casa de Carlos Crespo, nòmada i habitant de la Marina. La seia casa es diu Vivaz i és un vaixell amb plaques solars i un intent d'hort: “Estic intentant fer-me un hort flotant en el vaixell, he començat amb aquesta alfàbrega a veure què tal” diu amb orgull mentre saltem d'un vaixell a l'altre, sentint-nos pirates a l'abordatge.

És un home de poques paraules, amb el cabell llarg i blanc i la barba d'uns dies. Simbolitza esta figura nàutica per antonomàsia: un llop de mar. Ell va obrir un quiosquet en La Marina perquè no hi havia cap lloc on anar, “per crear comunitat”, precisa.

PAULA: Quant temps portes vivint en el mar?

CARLOS: Uns 8 anys, més o menys. Abans vivia a Madrid i viatjava molt per tot el món per temes laborals fins que em va saturar un poc el treball: moltes hores i molta responsabilitat. Tenia una empresa amb més de 100 persones al meu càrrec i vaig decidir que necessitava un canvi radical. En aquells dies jo ja tenia el vaixell i ja navegava així que vaig deixar anar amarres a Madrid i em vaig vindre cap ací.

PAULA: I des de llavors sempre has estat a València?
CARLOS: Sí, he navegat prou d'ací cap enllà però com a port base tinc València des que vaig deixar la meua vida a Madrid. Abans vaig estar un temps en el Nàutic però després em vaig vindre a la Marina perquè era més tranquil·la i estava més prop de la ciutat. Hi havia molta menys gent, clar.

PAULA: I com és viure en un vaixell?

CARLOS: Jo vaig acabar vivint en el meu vaixell per casualitat. En realitat vaig començar a viure ací mentre buscava casa a València. Perquè és el que un té en ment, que cal trobar una casa on viure. Però en este procés em vaig adonar que com en el vaixell no s'està en cap lloc. Té l'inconvenient que has de viure amb molt poques coses però amb el temps t'adones que és el més convenient (riures): quantes menys coses tens, molt millor, més lliure eres. Jo tinc moltes coses a la casa de la meca família a Madrid però ja no sé ni el que tinc allí, així que no ho trobe a faltar. M'he acostumat a viure només amb el necessari per viure. Una altra cosa que m'agrada molt de viure en el vaixell és que açò és com un barri, és molt difícil de trobar a qualsevol ciutat. Açò és com un poble, ací ens coneixem tots, les criatures fan les seves pandilletes, naveguen, es banyen fins que ve Germán a renyir-los, van amb les seves taules per ací fent el cabra… És una cosa que no tens a Madrid, estar totalment tranquil mentre els nens gaudeixen en un ambient tan sa. Hi ha molta companyia, entre tots nosaltres ens ajudem, ens deixem coses. Esta taula de paddle me l'ha regalat un veí que la hi va trobar i em va dir: “Doncs pren, per a la criatura”.

PAULA: És a dir, que sempre hi ha gent en els altres vaixells? 

CARLOS: Sí, de fet, és sorprenent la quantitat de gent que viu en este port. Molta gent. A mi em va sorprendre. En el pantalà on jo estic habitualment, que és el Delta, serem 5 o 6 vaixells fixos més els transeünts. En total, 10 o 12 vaixells segur. I això només en un pantalà, i hi ha 15 pantalans, és a dir, 40 o 50 persones segur, fins i tot més. Es genera comunitat i vida de poble. L'altre dia em vaig quedar sense cotxe i un veí em va prestar el seu. També quan arriba algú nou, doncs li aculls, el típic, li portes a Capitania i li ajudes.

PAULA: I com és un dia ací? Quines rutines tens?

CARLOS: Doncs totes les que vullgues. Hui, per exemple, vaig al Nàutic a prendre'm un putxero en la goleta d'un amic, encara que això no és l'habitual.

GERMÁN: Amb esta calor? (riures).

CARLOS: Jo tinc dos quiosquets ací en La Marina i una agència de comunicació a Granada, em dedique a la producció de concerts i esdeveniments però bé, el menys possible… (riures) I ací sempre estàs embolicat ajudant a un o a un altre i el mar és com la xemeneia, et pots quedar embadalit mirant-lo i no necessites televisió. Hui, per exemple, m'han cridat de Salvament perquè fem un exercici perquè fem simulacres tots els mesos amb l'helicòpter i en el meu vaixell els ve ben fer-ho. Doncs jo encantat que la gent ho veja, que participe sempre gent diferent. Fa poc vàrem fer neteja del fons marí i traguerem 300 quilos o així tot i que érem poca gent. Coses per fer hi ha moltíssimes, totes les que vullgues. També ensenyem als nens a no utilitzar plàstics, a reduir residus perquè el mar ha estat l'abocador de tots des de sempre. Abans de sortir traguem ja tots el sobreenvasat, (sort que ja s'està començant a criticar) i en alta mar guardem els residus per reciclar quan arribem a terra.

PAULA: Així que treballes des de la teua casa-vaixell?

CARLOS: Sí, les produccions intente fer-les ací a València i que els viatges siguen solament de vacances i per navegar. Tots els estius i les nits de cap d'any. L'última la passàrem en Els Columbretes, l'estiu passat ens vàrem anar amb el xiquet un mes i mig per les illes. Com ací portes tota la casa a coll fondeges on et ve de gust i et passes el dia fent snorkel.

PAULA: Viu ací la teva família amb tu?

CARLOS: De vegades, unes setmanes sí, altres setmanes no… caps de setmana sempre. Va depenent un poc del col·legi.

PAULA: S'ha idealitzat moltes vegades la vida a la mar però ha de ser més dura del que pensem, no?

CARLOS: Clar, hi ha moments que estàs tocant la guitarra amb un vent perfecte i després de sobte et toca anar amb l'arnés lligat ací i te la menges. Encara que si vas sol, doncs no tens por.

GERMÁN: El que passa és que enganxa.

PAULA: És una aventura constant no?
CARLOS: Sí, sempre passen coses noves. És un poc com la vida però més intens. Et menges tot tipus de coses i coneixes tot tipus de gent. Creues el charco, et creues amb un vaixell, amb un altre, coneixes a gent allà on pares… 
GERMÁN: És el que dèiem, amb dues samarretes passes l'estiu i estàs en la naturalesa pura.

CARLOS: A Eivissa, encara que semble mentida, sempre passe moltes nits dormint tot sol perquè tota la gent fondeja sempre en els mateixos llocs, on estan els quiosquets i jo fondeje on m'agrada. I nosaltres, doncs passem el dia fent snorkel, tocant la guitarra, estudiant, llegint, el que ens vingua de gust… És un plaer! I jo per exemple per anar a les illes cada dia tarde més en comptes de menys perquè vaig a vela. En el que es gaudeix és en la travessia, en el trajecte, perquè com a mitjà de transport és el pitjor.

GERMÁN: Almenys el més lent.

CARLOS: El que cal fer és això, gaudir la travessia.

Germán nos propone acabar la entrevista subidos a una barca, recorriendo este enorme espejo de agua. Nos cruzamos con un yate de lujo, con algunos veleros, con gente haciendo remo. Salimos. Observamos la inmensidad del mar y una línea larga que es La Malvarrosa. Vamos tan rápido que el viento en la cara nos da esa sensación de libertad que tanto nos ha comentado Gil. Vemos a los alumnos de la Escuela Municipal de Vela y vamos a por ellos. Dibujamos círculos a su alrededor como depredadores dóciles, mientras Paula hace fotos. Nos encontramos también con gente haciendo paddle-surf y kayak, disfrutando del sol y la brisa. 

A la vuelta, “aparcamos” al lado de casa de Carlos Crespo, nómada y habitante de La Marina. Su casa se llama Vivaz y es un barco con placas solares y un intento de huerto: “Estoy intentando hacerme un huerto flotante en el barco, he empezado con esta albahaca a ver qué tal” dice con orgullo mientras saltamos de un barco al otro, sintiéndonos piratas al abordaje.  

Es un hombre de pocas palabras, con el cabello largo y blanco y la barba de varios días. Simboliza esa figura náutica por antonomasia: un lobo de mar. Él abrió un chiringuito en La Marina porque no había ningún sitio donde ir, “para crear comunidad”, precisa.

PAULA: ¿Cuánto tiempo llevas viviendo en el mar?

CARLOS: Unos 8 años, más o menos. Antes vivía en Madrid y viajaba mucho por todo el mundo por temas laborales hasta que me saturó un poco el trabajo: muchas horas y mucha responsabilidad. Tenía una empresa con más de 100 personas a mi cargo y decidí que necesitaba un cambio radical. Por entonces yo ya tenía el barco y ya navegaba así que solté amarras en Madrid y me vine para acá.  

PAULA: ¿Y desde entonces siempre has estado en Valencia?

CARLOS: Sí, he navegado bastante de aquí para allá pero como puerto base tengo Valencia desde que dejé mi vida en Madrid. Antes estuve un tiempo en el Náutico pero luego me vine a La Marina porque era más tranquila y estaba más cerca de la ciudad. Había mucha menos gente, claro.  

PAULA: ¿Y cómo es vivir en un barco?

CARLOS: Yo terminé viviendo en mi barco por casualidad. En realidad empecé a vivir aquí mientras buscaba casa en Valencia. Porque es lo que uno tiene en mente, que hay que encontrar una casa donde vivir. Pero en ese proceso me di cuenta que como en el barco no se está en ningún sitio. Tiene el inconveniente de que tienes que vivir con muy pocas cosas pero con el tiempo te das cuenta de que es lo más conveniente (risas): cuantas menos cosas tienes, mucho mejor, más libre eres. Yo tengo muchas cosas en la casa de mi familia en Madrid pero ya no sé ni lo que tengo allí, así que no lo echo de menos. Me he acostumbrado a vivir sólo con lo necesario para vivir. Otra cosa que me gusta mucho de vivir en el barco es que esto es como un barrio, es algo muy difícil de encontrar en cualquier ciudad. Esto es como un pueblo, aquí nos conocemos todos, los críos hacen sus pandillitas, navegan, se bañan hasta que viene Germán a regañarles, van con sus tablas por aquí haciendo el cabra… Es algo que no tienes en Madrid, estar totalmente tranquilo mientras los niños disfrutan en un ambiente tan sano. Hay mucha camaradería, entre todos nosotros nos ayudamos, nos dejamos cosas. Esa tabla de paddle me la ha regalado un vecino que se la encontró y me dijo: “Pues toma, para el crío”. 

PAULA: ¿Es decir, que siempre hay gente en los demás barcos? 

CARLOS: Sí, de hecho, es sorprendente la cantidad de gente que vive en este puerto. Mucha gente. A mí me sorprendió. En el pantalán donde yo estoy habitualmente, que es el Delta, seremos 5 ó 6 barcos fijos más los transeúntes. En total, 10 ó 12 barcos seguro. Y eso sólo en un pantalán, hay 15 pantalanes, es decir, 40 ó 50 personas seguro, incluso más. Se genera comunidad y vida de pueblo. El otro día me quedé sin coche y un vecino me prestó el suyo. También cuando llega alguien nuevo, pues le acoges, lo típico, le llevas a Capitanía y le ayudas.

PAULA: ¿Y cómo es un día aquí? ¿Qué rutinas tienes?

CARLOS: Pues todas las que quieras. Hoy, por ejemplo, voy al Náutico a tomarme un cocido madrileño en la goleta de un amigo, aunque eso no es lo habitual…

GERMÁN: ¿Con este calor? (risas)

CARLOS: Yo tengo dos chiringuitos aquí en La Marina y una agencia de comunicación en Granada, me dedico a la producción de conciertos y eventos pero bueno, lo menos posible… (risas) Y aquí siempre estás liado ayudando a uno o a otro y el mar es como la chimenea, te puedes quedar embobado mirándolo y no necesitas televisión. Hoy, por ejemplo, me han llamado de Salvamento para que hagamos un ejercicio porque hacemos simulacros todos los meses con el helicóptero y en mi barco les viene bien hacerlo. Pues yo encantado de que la gente lo vea, que participe siempre gente distinta. Hace poco hicimos limpieza del fondo marino y sacamos 300 kilos o así aun siendo poca gente. Cosas para hacer hay muchísimas, todas las que quieras. También enseñamos a los niños a no utilizar plásticos, a reducir residuos porque el mar ha sido el vertedero de todos desde siempre. Antes de salir sacamos ya todo el sobreenvasado (que menos mal que ya se está empezando a criticar), y en alta mar guardamos los residuos para reciclar cuando llegamos a tierra.

PAULA: ¿Entonces trabajas desde tu casa-barco?    

CARLOS: Sí, las producciones intento hacerlas aquí en Valencia y que los viajes sean solo de vacaciones y para navegar. Todos los veranos y las nocheviejas. La última la pasamos en Les Columbretes, el verano pasado nos fuimos con el crío un mes y pico por las islas. Como aquí llevas toda la casa a cuestas fondeas donde te apetece y te pasas el día haciendo snorkel.

PAULA: ¿Vive aquí tu familia contigo?

CARLOS: A veces, unas semanas sí, otras semanas no… fines de semana siempre. Va dependiendo un poco del colegio.

PAULA: Se ha idealizado muchas veces la vida en el mar pero debe ser más dura de lo que pensamos, ¿no?

CARLOS: Claro, hay momentos que estás tocando la guitarra con un viento perfecto y luego de pronto te toca ir con el arnés atado aquí y te la comes. Aunque si vas solo, pues no tienes miedo. 

GERMÁN: Lo que pasa es que engancha.     

PAULA: ¿Es una aventura constante no?

CARLOS: Sí, siempre pasan cosas nuevas. Es un poco como la vida pero más intenso. Te comes todo tipo de cosas y conoces todo tipo de gente. Cruzas el charco, te cruzas con un barco, con otro, conoces a gente allá donde pares… 

GERMÁN: Es lo que decíamos, con dos camisetas pasas el verano y estás en la naturaleza pura.

CARLOS: En Ibiza, aunque parezca mentira, siempre paso muchas noches durmiendo solo porque toda la gente fondea siempre en los mismos sitios, donde están los chiringuitos y yo fondeo solo. Y nosotros, pues pasamos el día haciendo snorkel, tocando la guitarra, estudiando, leyendo, lo que nos apetezca… ¡Da un gusto! Y yo por ejemplo para ir a las islas cada día tardo más en vez de menos porque voy a vela. En lo que se disfruta es en la travesía, en el trayecto, porque como medio de transporte es el peor.

GERMÁN: Por lo menos el más lento.

CARLOS: Lo que hay que hacer es eso, disfrutar la travesía.