LA MARINA (II) : LA MÚSICA SÓNA MILLOR A LA MAR

 Text:  María Jesús Espinosa de los Monteros  i Paula G. Furió // Imatges:  Paula G. Furió  //
Text: María Jesús Espinosa de los Monteros i Paula G. Furió // Imatges: Paula G. Furió //

El sol colpeja directament els vidres de les ulleres de sol del cantant Miqui Puig. Dos iaios observen amb detall, bastó i boina com Puig assaja amb els seus músics a La marina de València. Amb prou faenes parlen entre ells però se'ls endevina un ritme sincrònic en els seus peus drets. Descarreguen la punta del peu contra el sòl mentre intenten seguir els compassos que el baixista toca des de l'escenari. Els Concerts de La Marina a la Pèrgola de Cervezas Alhambra han sigut capaces de generar postals així, no vistes durant molts anys enrere: una mescla esplèndida d'edats, perfils i tribus urbanes. Cada dissabte es reuneixen per a celebrar la música a l'aire lliure, el sol i la mar. És a dir, el més semblat a la felicitat.

El sol golpea directamente en los cristales de las gafas de sol del cantante Miqui Puig. Dos ancianos observan con detalle, bastón y boina cómo Puig ensaya con sus músicos en La Marina de València. Apenas hablan entre ellos pero se les adivina un ritmo sincrónico en sus pies derechos. Descargan la punta del pie contra el suelo mientras intentan seguir los compases que el bajista toca desde el escenario. Los Concerts de La Marina a la Pèrgola de Cervezas Alhambra han sido capaces de generar postales así, no vistas durante muchos años atrás: una mezcla espléndida de edades, perfiles y tribus urbanas. Cada sábado se reúnen para celebrar la música al aire libre, el sol y el mar. Es decir, lo más parecido a la felicidad.


La pèrgola és una armadura formada per dues fileres paral·leles de columnes o pilars que suporten un sostre de bigues i corretges transversals o un enreixat, sobre el qual s'enfilen les plantes. Esta estructura arquitectònica també anomenada 'templet' es va dissenyar per allotjar bandes de música. Les primeres pèrgoles musicals es varen construir en el segle XIX i principis del segle XX i se situaven habitualment en parcs, jardins o embarcadors. Varen començar a construir-se en el Regne Unit per allotjar als membres del moviment musical britànic brass band. Els templets complien els requisits acústics i proporcionaven l'abric imprescindible en jornades de mal clima. 

Quan els responsables de la nova Marina de València varen visitar tot l'espai que havien de gestionar es varen trobar amb esta construcció metàl·lica de columnates adornades i amb un sostre en pavelló. Varen saber immediatament que havien de recuperar este espai no solament per a les bandes musicals valencianes -que toquen els diumenges-, sinó també amb música rock i pop de grups contemporanis: “Dins del projecte que hi ha ara en La Marina, l'objectiu del qual és integrar la zona dins de la ciutat i que la gent descobrisca que este lloc meravellós està més a prop del que es creu, òbviament la cultura sempre ha fet d'arrossegament per conquistar llocs que abans estaven buits. I la música més encara. Ramon Marrades i Vicent Llorens ens han donat total llibertat a Vicent Molins i a mi per a crear continguts. I un dia, passejant, vàrem veure la pèrgola. Quan vaig veure l'espai vaig dir: 'Jo vull que la música rock sone ací'. I és veritat que no és una construcció, en principi, idònia per a la música amplificada i els grups s'han d'adaptar, però el marc i eixa ruptura de música pop, rock i d'avantguarda en un lloc modernista tan clàssic pensàrem que era una cosa genial”, comenta Quique Medina, promotor musical d'àmplia experiència que ara s'ocupa de gestionar el cicle Els concerts de la Pèrgola

El més complicat, des d'un principi, va ser crear l'hàbit, el costum. És per açò que Medina i el seu equip no varen voler que els concerts foren simples anècdotes. Estaven convençuts que solament dotant de continuïtat al projecte es crearia la dinàmica: “Al final cal crear el costum, que la gent sàpia que ací cada dissabte al matí hi ha concerts de música. I no importa tant el grup o l'estil com l'experiència de vindre cada dissabte”. Així es varen gestar els caps de setmana eminentment musicals -els dissabtes, música pop-rock; els diumenges, bandes de música- en La Marina. Uns que perseguien el que pretén la cultura: dialogar, unir, conversar: “Les bandes de música de València són molt tradicionals de la ciutat. Ens fan peculiars pel que fa a la resta d'Espanya. No obstant açò, és una cosa que no valoren els més joves. Nosaltres volíem unir als dos tipus de públic, encara estem en açò. És a dir, que la gent que està habituada al pop o el rock vinga a veure un diumenge a les bandes i se'ls pose la pell de gallina escoltant-los i a l'inrevés, que públic més tradicional que mai haguera anat a un concert de pop o de rock acudisca ací cada dissabte per a viure l'experiència en comunitat”, conclou Medina.

La pérgola es un armazón formado por dos hileras paralelas de columnas o pilares que soportan un techo de vigas y correas transversales o un enrejado, sobre el que se entrelazan plantas trepadoras. Esta estructura arquitectónica también llamada 'templete' se diseñó para alojar bandas de música. Las primeras pérgolas musicales se construyeron en el siglo XIX y principios del siglo XX y se ubicaban habitualmente en parques, jardines o embarcaderos. Comenzaron a construirse en el Reino Unido para alojar a los miembros del movimiento musical británico brass band. Los templetes cumplían los requisitos acústicos y proporcionaban el abrigo imprescindible en jornadas de mal clima. 

Cuando los responsables de la nueva Marina de València visitaron todo el espacio que debían gestionar se encontraron con esta construcción metálica de columnatas adornadas y con un techo en pabellón. Supieron inmediatamente que debían recuperar este espacio no solo para las bandas musicales valencianas -que tocan los domingos-, sino también con música rock y pop de grupos contemporáneos: “Dentro del proyecto que hay ahora en La Marina cuyo objetivo es que se integre dentro de la ciudad y la gente descubra este lugar maravilloso que está más cerca de lo que se cree, obviamente la cultura siempre ha hecho de arrastre para conquistar lugares que antes estaban vacíos. Y la música más todavía. Ramon Marrades y Vicent Llorens nos han dado total libertad a Vicent Molins y a mí para crear contenidos. Y un día, paseando, vimos la pérgola. Cuando vi el espacio dije: 'Yo quiero que la música rock suene ahí'. Y es verdad que no es una construcción, en principio, idónea para la música amplificada y los grupos se tienen que adaptar, pero el marco y esa ruptura de música pop, rock y de vanguardia en un lugar modernista tan clásico pensamos que era algo genial”, comenta Quique Medina, promotor musical de amplia experiencia que ahora se ocupa de gestionar el ciclo Els concerts de La Pérgola

Lo más complicado, desde un principio, fue crear el hábito, la costumbre. Es por ello que Medina y su equipo no quisieron que los conciertos fueran meras anécdotas. Estaban convencidos de que solo dotando de continuidad al proyecto se crearía la dinámica: “Al final hay que crear la costumbre, que la gente sepa que aquí cada sábado por la mañana hay conciertos de música. Y no importa tanto el grupo o el estilo como la experiencia de venir cada sábado”. Así se gestaron los fines de semana eminentemente musicales -los sábados, música pop-rock; los domingos, bandas de música- en La Marina. Unos que perseguían algo que pretende la cultura: dialogar, unir, conversar: “Las bandas de música de Valencia son algo muy tradicional de la ciudad. Nos hace peculiares con respecto al resto de España. Sin embargo, es algo que estaba denostado por lo más jóvenes. Nosotros queríamos unir a los dos tipos de público, todavía estamos en ello. Es decir, que la gente que está habituada al pop o el rock venga a ver un domingo a las bandas y se les ponga la piel de gallina escuchándolos y al revés, que público más tradicional que jamás hubiera ido a un concierto de pop o de rock acuda aquí cada sábado para vivir la experiencia en comunidad”, concluye Medina. 

***

Miqui Puig puja a l'escenari. Porta ulleres de sol i sabatilles. Sembla que el temps no tinga res a veure amb ell. L'ex cantant Los Sencillos arriba a la Marina de València amb els seus temes més emblemàtics. Els espectadors fan cua en la barra per a fer-se amb una Alhambra i gaudir del concert. Les guitarres comencen a rugir: “Tocar cançons és sempre grat, a l'aire lliure té eixe punt de ser part del temps i a prop del mar i els canals en inspirar per a donar la nota et portes cap a dintre part d'això, de la natura. Veient la cara de felicitat en els vídeos de la gent i la nostra poc més pots afegir, veritat?”, ens dirà Miqui Puig en acabar el concert. També confirmarà una cosa que deia Quique Medina, que la sonoritat de la pèrgola no és que siga peculiar, és que “està pensada perquè les bandes en la centúria anterior tocaren i arribara a quanta més gent millor; els grups de rock amb els seus paranys amplificats som intrusos i hem de tractar l'entorn amb afecte, amb reverència, encara que a voltes ens puga l'energia del moment”. I sí, l'energia ens va poder a tots: “El meu públic valencià és fidel i m'agrada. Comence a tindre diverses generacions ballant les meues cançons en una cadena de transmissió que a voltes em dóna vertigen, però repetisc: emociona. I molt”, conclou Puig

Miqui Puig sube al escenario. Lleva gafas de sol y zapatillas. Parece que el tiempo no tenga nada que ver con él. El ex cantante de Los Sencillos llega a la Marina de Valencia con sus temas más emblemáticos. Los espectadores hacen cola en la barra para hacerse con una Alhambra y disfrutar del concierto. Las guitarras empiezan a rugir: “Tocar canciones es siempre grato, al aire libre tiene ese punto de ser parte del tiempo y cerca del mar y los canales al inspirar para dar la nota te llevas hacia adentro parte de ello, de la naturaleza. Viendo la cara de felicidad en los vídeos de la gente y la nuestra poco más puedes añadir, ¿verdad?”, nos dirá Miqui Puig al terminar el concierto. También confirmará algo que decía Quique Medina, que la sonoridad de la pérgola no es que sea peculiar, es que “está pensada para que las bandas en la centuria anterior tocaran y llegara a cuanta más gente mejor; los grupos de rock con sus trampas amplificadas somos intrusos y debemos tratar el entorno con mimo, con reverencia, aunque a veces nos pueda la energía del momento”. Y sí, la energía nos pudo a todos: “Mi público valenciano es fiel y me gusta. Empiezo a tener varias generaciones bailando mis canciones en una cadena de transmisión que a veces me da vértigo, pero repito: emociona. Y mucho”, concluye Puig. 

Un centenar de persones volen saludar a Puig. Els concerts ací no són multitudinaris, ni falta que els fa. Medina i el seu equip volen començar a poc a poc però amb pas ferm:

QUIQUE: Que ací vinguen dos mil persones s'aconsegueix pagant a un grup que arrosegue a dues mil persones. Però eixe no era el nostre objectiu. L'objectiu era portar ací a gent cada dissabte. A més volíem canviar el pas: que un finde hi haja electrònica, un altre reggae, surf i un altre punk... Grups variats amb el centre de referència del pop però que fóra una proposta desinhibida i prevalguera la qualitat perquè som prescriptors. Hi ha extrems com l'electrònica o la música del Botifarra. La gent que va viure els dos concerts dues setmanes consecutives quasi no s'ho creia. El que volem és confondre, en el millor sentit.

M. JESÚS: Com has vist l'evolució des dels primers concerts al febrer fins ara?

QUIQUE: Hi ha una base de gent a València que respon sempre a la cultura. Ens coneixem molt i eixa és la base a la qual cal convèncer, però després ha d'anar creixent al voltant i que s'implique gent de totes l'edats. Em sorprèn, per exemple, tanta gent jove que s'alça el dissabte al matí per a vindre. I gent de seixanta anys que ve cada dissabte a veure què es cou ací. I, per descomptat, tota la generació que ve amb els xiquets. I açò ens importa molt: no edulcorar la cultura per a xiquets. No tinc res en contra de bandes de grups infantils però si em donen a triar preferisc que els xiquets gaudisquen de l'art tal qual és. A més, el xiquet és més sincer que l'adult i no menteix. L'essencial és que tots eixos grups interaccionen.

M. JESÚS: Els restaurants de la zona o els locals del Cabanyal estan notant este cicle?

QUIQUE: Una altra de les nostres intencions, no t'ho vaig a negar, és crear un moviment social i econòmic al voltant de la Marina. D'ací l'horari: els concerts acaben a les 14:30 i la gent es queda a menjar dins de l'espai o del barri. En locals com La Peseta, La fábrica de hielo o La carbonera del Cabanyal estan encantats amb esta iniciativa perquè després la gent es queda en esta part de la ciutat i es percep molta afluència. Em consta que estan contents.

M. JESÚS: És una manera de revitalitzar el barri, no?

QUIQUE: Clar que sí, esta zona ha estat sempre infravalorada. Nosaltres volem cuidar molt d'este barri perquè és nostre i volem que els veïns senten que estos concerts són seus, encara que m'agradaria saber-ho de manera més directa encara.

Un centenar de personas quieren saludar a Puig. Los conciertos aquí no son multitudinarios, ni falta que les hace. Medina y su equipo quieren empezar poco a poco pero con paso firme:

QUIQUE: Que aquí vengan dos mil personas se consigue pagando a un grupo que meta a dos mil personas. Pero ese no era el objetivo. El objetivo era traer aquí a gente cada sábado. Además queríamos cambiar el paso: que un finde haya electrónica, otro reggae, surf y otro punk... Grupos variados con el centro de referencia del pop pero que fuera una propuesta desinhibida y primara la calidad porque somos prescriptores. Hay extremos como la electrónica o la música del Botifarra. La gente que vivió los dos conciertos dos semanas consecutivas casi no se lo creía. Lo que queremos es confundir, en el mejor sentido.

M. JESÚS: ¿Cómo has visto la evolución desde los primeros conciertos en febrero hasta ahora?

QUIQUE: Hay una base de gente en Valencia que responde siempre a la cultura. Nos conocemos mucho y esa es la base a la que hay que convencer, pero luego debe ir creciendo alrededor y que se implique gente de todas la edades. Me sorprende, por ejemplo, tanta gente joven que se levanta el sábado por la mañana para venir. Y gente de sesenta años que viene cada sábado a ver qué se cuece aquí. Y, por supuesto, toda la generación que viene con los niños. Y eso nos importa mucho: no edulcorar la cultura para niños. No tengo nada en contra de bandas de grupos infantiles pero si me dan a elegir prefiero que los niños disfruten del arte tal cual es. Además, el niño es más sincero que el adulto y no miente. Lo esencial es que todos esos grupos interaccionen.

M. JESÚS: ¿Los restaurantes de la zona o los locales del Cabanyal están notando este ciclo?

QUIQUE: Otra de nuestras intenciones, no te lo voy a negar, es crear un movimiento social y económico alrededor de La Marina. De ahí el horario: los conciertos terminan a las 14:30 y la gente se queda a comer dentro del espacio o del barrio. En locales como La Peseta, La fábrica de hielo o La carbonera del Cabanyal están encantados con esta iniciativa porque luego la gente se queda en esta parte de la ciudad y se percibe mucha afluencia. Me consta que están contentos.

M. JESÚS: ¿Es un modo de revitalizar este barrio, no?

QUIQUE: Claro que sí, esta zona ha estado siempre infravalorada. Nosotros queremos cuidar mucho este barrio porque es nuestro y queremos que los vecinos sientan que estos conciertos son suyos, aunque me gustaría saberlo de manera más directa todavía. 

***

L'estiu és la millor raó per a acudir a la Marina de València. No hi ha major incentiu que el sol i la brisa. Medina i el seu equip ho saben. Per això el cicle acaba a finals de maig: “A partir de juny La Marina ja no necessita incitaments per a vindre. Ja s'ompli per la platja. El que volíem era 'desestacionalitzar' a la gent. En este temps no hem hagut de cancel·lar cap concert i és veritat que hi ha hagut dies de fred i vent però no s'ha parat perquè l'hivern de València és suau”. Al juny, de totes maneres, la música no es deté. Hi haurà concerts més grans i de gèneres diversos (Ara Malikian, Fito & Fitipaldis o El Barrio). Seran de tard-nit amb entrada i a la lluna de València. 

QUIQUE: Ser gratis a voltes té el seu perill i com a promotor tinc eixe debat. Per exemple, el fet d'acabar abans de dinar i no coincidir amb les sales fa que estos concerts no es vegen com una amenaça i que a la nit la gent vaja a veure altres concerts. Volem que els ciutadans accedisquen a la música en directe i no creiem que açò siga perjudicial per als promotors i així m'ho han fet saber. 

M.JESÚS: Hi haurà segon cicle?

QUIQUE: Per descomptat. La idea és que el cicle es torne fix i al setembre estiguem ací de nou. La idea és fer dues edicions: de setembre a desembre i de febrer a maig.

M.JESÚS: Com veus a la Marina en un futur proper?

QUIQUE: Des de dins veig que el creixement és imparable. Ací seria fàcil omplir-ho tot de colp però Ramon i Vicent creuen que és bo anar fent-ho a poc a poc. És important integrar-ho com a lloc de treball, de pas, d'oci. Note que la gent vol vindre ací a nivell cultural, empresarial i gastronòmic. Si com en tots els projectes es deixa el temps necessari -4 o 5 anys més- anem a intentar connectar-lo cada vegada més amb la ciutat i tindrà moltíssima vida.

El verano es la mejor razón para acudir a La Marina de Valencia. No hay mayor incentivo que el sol y la brisa. Medina y su equipo lo saben. Por eso el ciclo termina a finales de mayo: “A partir de junio La Marina ya no necesita acicates para venir. Ya se llena por la playa. Lo que queríamos era desestacionalizar a la gente. En este tiempo no hemos tenido que cancelar ningún concierto y es verdad que ha habido días de frío y viento pero no se ha parado porque el invierno de Valencia es suave”. En junio, de todas formas, la música no se detiene. Habrá conciertos más grandes y de géneros diversos (Ara Malikian, Fito & Fitipaldis o El Barrio). Serán de tarde-noche con entrada y a la luna de Valencia. 

QUIQUE: Ser gratis a veces tiene su peligro y como promotor tengo ese debate. Por ejemplo, el hecho de acabar antes de comer y no coincidir con las salas hace que estos conciertos no se vean como una amenaza y que por la noche la gente vaya a ver otros conciertos. Queremos que los ciudadanos accedan a la música en directo y no creemos que esto sea perjudicial para los promotores y así me lo han hecho saber. 

M.JESÚS: ¿Habrá segundo ciclo?

QUIQUE: Por supuesto. La idea es que el ciclo se vuelva algo fijo y en septiembre estemos aquí de nuevo. La idea es hacer dos ediciones: de septiembre a diciembre y de febrero a mayo.

M.JESÚS: ¿Cómo ves a La Marina en un futuro cercano?

QUIQUE: Desde dentro veo que el crecimiento es imparable. Aquí sería fácil llenarlo todo de golpe pero Ramon y Vicent creen que es bueno ir haciéndolo poco a poco. Es importante integrarlo como lugar de trabajo, de paso, de ocio. Noto que la gente quiere venir aquí a nivel cultural, empresarial y gastronómico. Si como en todos los proyectos se deja el tiempo necesario -4 ó 5 años más- vamos a intentar conectarlo cada vez más con la ciudad y tendrá muchísima vida.

***

Deia Deyan Sudjic en el seu llibre El lenguaje de  las ciudades que “una definició de ciutat és que es tracta d'una màquina de creació de riquesa, que, com a mínim, fa que els pobres no siguen tan pobres com eren abans”. Una cosa semblant havíem de demanar a la nostra ciutat. No obstant açò, durant cert temps no va succeir així. El barri del Cabanyal va viure en les dècades dels 80 i els 90 una certa depauperación. Així ho recorda Quique: “Jo sóc de Cánovas i tinc dues experiències personals amb El Cabanyal: la sensació de vindre a l'infern per certes zones que estaven molt deprimides. Eixa és la idea que ens venien llavors. La meua segona experiència ja va ser als 14 anys quan vaig començar a jugar en el Llevant i entrenàvem ací. Quasi el 80% dels meus companys eren fills del veïns del Cabanyal. Ací vaig descobrir que hi havia un lloc amb coses meravelloses, amb el mar davant, amb famílies de treballadors i gent normal”. Després es va restaurar la imatge del barri amb l'arribada de la Copa Amèrica i la Fórmula 1. “Tots vàrem agafar una mica de mania a este lloc però recorde que va haver-hi concerts gratis increïbles. Jo vaig vindre a un de Nacho Vegas, La habitación roja i los Planetas. La post-party la vàrem fer ací i es va petar de gent. Jo recorde que en la Copa Amèrica estàvem tots amb certa eufòria. No enteníem res de vaixells, per descomptat. Després es va anar tornant un lloc estrany, súper elitista. Si no tenies pasta no podies vindre. Es va tornar aliè al ciutadà. I un dels nostres objectius ara és precisament eixe: retornar La Marina a la ciutat”.

Decía Deyan Sudjic en su libro El lenguaje de  las ciudades que “una definición de ciudad es que se trata de una máquina de creación de riqueza, que, como mínimo, hace que los pobres no sean tan pobres como eran antes”. Algo así debíamos pedir a nuestra ciudad. Sin embargo, durante cierto tiempo no sucedió así. El barrio del Cabanyal vivió en las décadas de los 80 y los 90 una cierta depauperación. Así lo recuerda Quique: “Yo soy de Cánovas y tengo dos experiencias personales con El Cabanyal: la sensación de venir al infierno por ciertas zonas que estaban muy deprimidas. Esa es la idea que nos vendían entonces. Mi segunda experiencia ya fue a los 14 años cuando empecé a jugar en el Levante y entrenábamos aquí. Casi el 80% de mis compañeros eran hijos del vecinos del Cabanyal. Ahí descubrí que había un lugar con cosas maravillosas, con el mar delante, con familias de trabajadores y gente normal”. Luego se remozó la imagen del barrio con la llegada de la Copa América y la Fórmula 1. “Todos cogimos un poco de manía a este sitio pero recuerdo que hubo conciertos gratis increíbles. Yo vine a uno de Nacho Vegas, La habitación roja y Los Planetas. La post-party la hicimos ahí y se petó de gente. Yo recuerdo que en la Copa América estábamos todos con cierta euforia. No entendíamos nada de barcos, por supuesto. Luego se fue volviendo un sitio extraño, súper elitista. Si no tenías pasta no podías venir. Se volvió ajeno al ciudadano. Y uno de nuestros objetivos ahora es precisamente ese: devolver La Marina a la ciudad”.