PANTAIX

 
Text i imatge: Sara Birds

Text i imatge: Sara Birds

 
 

Enhorabona, ho hem aconseguit, tu que estàs llegint açò i jo. Els dos. Hem sobreviscut al nadals i, no és que vullga presumir, però jo a més ho he fet sense demanar-li prestats els pantalons de premamà a la meua amiga embarassada. He estat a un "ai, apropa'm la safata del dolcets"? Podria ser, però no parlem de mi.

El realment important és que hem superat més de dos setmanes de marató de delirits, posant a prova la resistència del botó dels nostres texans, que s'ha mantingut incorrupte per a sorpresa de tots (no es veia una cosa així des del braç de Sant Vicent); d'acudir en un dia a més cites que el teu amic addicte a Tinder; de comprar regals per a familiars impossibles, d'esforçar-nos per dissimular el poc que ens han agradat alguns dels que hem rebut; i tot i això no ens ha donat un pantaix.

Viure al fil del pantaix és el destí de la nostra generació. El preu a pagar per no voler renunciar a la vida social i no poder (per molt que vullgam) renunciar al treball. I així estem, com Chenoa, en part perquè quan tu vas, nosaltres tornem d'allà. I en major part, perquè per dins estem un poc en xandall i plorant en el portal de casa pensant en l'amor que se'ns escapa (en el nostre cas, l'amor al llit).

Però no sigam tràgics, perquè sí és possible que estigam al límit de l'esgotament, però i com és de graciosa una mort per pantaix?

Enhorabuena, lo hemos conseguido, tú que lees esto y yo. Los dos. Hemos sobrevivido a otra navidad y, no es que quiera presumir, pero yo además lo he hecho sin pedirle prestados los pantalones premamá a mi amiga embarazada. ¿He estado a un “ay, acércame la bandeja de los dulces” de necesitarlos? Quizás, pero no hablemos de mí. 

Lo realmente importante es que hemos superado más de dos semanas de maratón de delirits, poniendo a prueba la resistencia del botón de los vaqueros, que ha permanecido incorrupto para sorpresa de todos (no se veía cosa igual desde el brazo de Sant Vicent), de meter en un día más citas que tu amigo adicto a Tinder, de comprar regalos a familiares imposibles, de esforzarnos para disimular lo poco que nos han gustado algunos; y aun así no nos ha dado un pantaix

Vivir al borde del pantaix continuo es el sino de nuestra generación. El precio a pagar por no querer renunciar a la vida social y no poder (por mucho que queramos) renunciar al trabajo. Y así estamos, como Chenoa, en parte por lo de que cuando tú vas, nosotros venimos de allí. Y en mayor parte porque por dentro estamos un poco en chándal y llorando en el portal de nuestra casa pensando en el amor que se nos escapa (en nuestro caso el amor a nuestra cama). 

Pero no seamos trágicos, que puede que estemos al límite del agotamiento, pero ¿y lo graciosa que queda la muerte por pantaix? 

 
Paula G. FurióComment