COENTOR

 
 Text i imatge:  Sara Birds

Text i imatge: Sara Birds

 
 

Diuen que a esta banda del Mediterrani la llum és diferent, més blanca, com en els quadres de Sorolla. I és que València, a més a més de ser la tierra de las flores, de la luz y del amor, és l’hàbitat natural de les senyores. Senyores n’hi ha en tots els llocs, clar, però nosaltres tenim la Champions League: les que duen els abrics de pell més llustrosos, no es lleven les ulleres de sol ni els dilluns per fer la visita a Sant Nicolás i, per damunt de tot, executen el cardat amb la mestria més suprema. I ací és on resideix la clau de la nostra llum: durant anys, hem anat acumulant un núvol de laca Nelly sobre la ciutat que tamisa la llum, la deixa blanca i suau i fa que funcione com el filtre aguapador de Snapchat.

Encara que siga sorprenent, el que millor fan les nostres senyores no és anar a la perruqueria, sinó criticar. Elles, que duen molts anys d’experiència a l’esquena, no xafardegen com tertulianes de Sálvame, elles ho fan amb classe. I així, gràcies a les seues hores de dedicació a la causa, han anat calant en el nostre dia a dia termes tan meravellosos com la coentor. 

Que t’etiqueten de coent és el pitjor que et pot passar. És el superlatiu de la vulgaritat, l’epítom del mal gust, la màxima expressió de la falta de criteri, el voler aparentar sense ser.

Perquè pot ser que les Kardashian hagen decidit que els botins de plàstic transparent són lo màxim, però Totón, Piluca i Cuca ho tenen clar: no als seus dominis. Encara que no cal arribar tan lluny, qualsevol relliscada, per mínima que siga, pot fer que acabes sent víctima del seu judici i et pengen l’etiqueta de coent. Així que ves amb compte que això, saps tan bé com jo, no deixa amb bon cos a ningú. 

Dicen que a este lado del Mediterráneo la luz es diferente, que es más blanca, como en los cuadros de Sorolla. Y es que Valencia, además de ser la tierra de las flores, de la luz y del amor, es el hábitat natural de las señoras. Señoras hay en todos lados, claro, pero nosotros tenemos la Champions League: las que llevan los abrigos de piel más lustrosos, no se quitan las gafas de sol ni los lunes cuando van a San Nicolás y, por encima de todo, las que ejecutan el cardado con mayor maestría. Y ahí está la clave de nuestra luz: durante años, hemos ido acumulando una nube de laca Nelly encima de la ciudad que tamiza nuestra luz, la deja blanca y suave y hace que funcione como el filtro aguapador de Snapchat.  

Aunque pueda parecer sorprendente, lo que mejor hacen nuestras señoras no es ir a la peluquería, sino criticar. Ellas, que ya llevan muchos años de experiencia a las espaldas, no cotillean como tertulianas de Sálvame, lo hacen con clase. Y así, gracias a sus horas de dedicación a la causa, han ido calando en nuestro día a día términos maravillosos como la coentor.

Que te tachen de coent es lo peor que te puede pasar. Es el superlativo de la vulgaridad, el epítome del mal gusto, la máxima expresión de la falta de criterio, el querer aparentar sin ser.

Porque puede que las Kardashian hayan decidido que los botines de plástico trasparente son lo más en Calabasas, pero Totón, Piluca y Cuca lo tienen claro: no en sus dominios. Aunque no es necesario llegar tan lejos, cualquier desliz, por mínimo que sea, te puede hacer acabar siendo víctima de su juicio y etiquetarte como coent. Así que ten cuidado que eso, lo sabes tan bien como yo, no deja con buen cuerpo a nadie. 

 
Paula G. FurióComment