DESFICI

 
 Text i imatge:  Sara Birds

Text i imatge: Sara Birds

 
 

Al llarg de la història n'hi ha hagut molts valencians, il·lustres i no tant, que han fet coses. Quines coses? t'estaràs preguntant i jo podria contestar-te però no ho vaig a fer perquè no m'he posat davant l'ordinador un diumenge de vesprada per a això. Tinc una missió més important: explicar-te per què feren eixes coses. Per què, de fet, estic jo mateixa davant l'ordinador un diumenge de vesprada.

Un valencià no decideix ficar-se en farina per necessitat de solucionar un problema, per inquietud o per ambició. Ho fa per desfici pur i dur.

El desfici és un concepte tan nostre i tan interioritzat arreu del món (del món entés com a territori on distingim entre paella i l'arròs amb coses a kilòmetres) que explicar-ho pot ser d'allò més complicat i a mi, no cal dir-ho, m'han encomanat fer-ho.

Per sort, no caldrà que em calfe molt el cap per fer-ho perquè ja va ser definit amb precisió mil·limètrica fa molts anys. Ho va fer, sorprenentment, una persona no valenciana i no va ser altre que *retruc de tabalet* Alejandro Sanz.

El desfici és, fallers i falleres, valencians i valencianes i amics de la taronja en general, la fuerza que te lleva, que te arrastra, que te quema y te va quitando la razón.

Bravo, Alejandro, ja pots deixar de fingir accent andalús i adoptar el nostre apitxat. T'ho has guanyat.

Perquè el desfici és un "ai" que et ve de sobte i fa que alces el cul per a fer alguna cosa amb moltíssima urgència. És una força sobrenatural tan potent que es riu dels huracans de categoria 5. Una punyida que et fa estar intranquil, inquiet, sandunguer, i fins que no li dónes el que demana no et deixa viure en pau. Per descomptat, en tot el procés no et dóna ni una lleugera pista de què és exactament el que vols, ja t'apanyes tu per esbrinar-ho, que a estes altures ja és ben sabut que ser valencià no és senzill.

Però, per Sant Vicent (el de creus cap a dins), no pares fins que no trobes el motiu del teu desfici, que no n'hi ha qui puga amb tu quan estàs així.

A lo largo de la historia ha habido muchos valencianos, ilustres y no tanto, que han hecho cosas. ¿Qué cosas? te estarás preguntando y yo podría contestarte, pero no lo voy a hacer porque no me he puesto delante del ordenador un domingo por la tarde para eso. Tengo una misión más importante: explicarte por qué hicieron esas cosas. Por qué, de hecho, estoy yo delante del ordenador un domingo por la tarde. 

Un valenciano no decide ponerse manos a la obra por necesidad de solucionar un problema, por inquietud o por ambición. Lo hace por desfici puro y duro.

El desfici es un concepto tan nuestro y tan entendido mundialmente (mundialmente dentro del territorio en el que distinguimos a kilómetros entre paella y arroz con cosas) que explicarlo puede resultar un poco complicado y a mí, cómo no, me han encargado hacerlo.

Por suerte, no me va a hacer falta pensar demasiado porque ya se definió con precisión milimétrica hace muchos años. Lo hizo, sorprendentemente, una persona no valenciana y no fue otro que *redoble de tabalet* Alejandro Sanz.

El desfici es, fallers i falleres, valencians i valencianes y amigos de la naranja en general, la fuerza que te lleva, que te arrastra, que te quema y te va quitando la razón. 

Bravo, Alejandro, ya puedes dejar de fingir acento andaluz y adoptar nuestro apitjat. Te lo has ganado.

Porque el desfici es justo eso, es un “ay” que te viene de repente y te hace levantarte para hacer algo con mucha urgencia. Es una fuerza sobrenatural tan potente que se ríe de los huracanes de categoría 5. Un pinchazo que te hace estar intranquilo, inquieto, sandunguero; y hasta que no le das lo que pide no te deja en paz. Por supuesto, en todo el proceso no te da ni una pista de qué es exactamente lo que quieres, ya te apañas tú para adivinarlo, que a estas alturas ya sabemos que ser valenciano no es fácil. 

Pero, por Sant Vicent (el de cruces para adentro), no pares hasta encontrar el motivo de tu desfici, que no hay quien te aguante cuando estás así. 

 
Paula G. FurióComment