CONTES PER L'ESTIU (II): NO EM DIGUES CARMINA

 

—Carmina, no has soltat ni una llàgrima —va tirar-li en cara sa mare.

Al poble li deien Carmina. De vegades, les poques vegades que hi anava de visita, a l'estiu, quasi per obligació, feia ressò, al pati, a la planta de baix, el seu nom. Amb un insuportable retintin. Amb desdeny. Amb menyspreu, fins i tot. Aquell Carmina li portava a la memòria els dies en què, sovint, el seu nom arribava després d'algun ordre. O tot just abans d'un càstig. Com és que he trobat les gallines a fora de la gàbia, Carmina? On s'ha amagat el teu germà xicotet, Carmina? Per l'amor de Dèu, si sembleu uns morts de gana, Carmina, i això que avui aneu vestits de diumenge!

A mesura que van passar els anys, quan ja no hi va haver de controlar els seus germans, ni el pati, ni els animals, als retrets hi va canviar el tema, mai va canviar el to. Que si havia arribat tard a casa, que si aquell tros de carn estava més sec que la sola de les sabates, que si anava vestida com una fulana. Escoltava el seu nom i posava tensa. Tiesa. A l'instant.

Així es va quedar només posar un peu a aquella casa, tan vella ja, tants anys després. La mare l'esperava, tan gran, tan ignorant com sempre, o no. Tan submisa, potser. I Carmen va sentir la fresca entre aquelles parets de formigó, i la llum, somorta, que il·luminava els espais. Els records. Es va fer xicoteta per moments. A mesura que anava avançant, es veia a si mateixa, amb vuit anys, una vesprada de juliol, amb les seues sabates noves, tan brutes que li feia pànic entrar més endins. Va tornar al passat només veure'l allà estés. Ja no li quedava res. Ja no era ningú.

El que va veure va ser el cos, inert, d'un senyor gran, la placidesa al seu inaudit somriure, les mans grans, entrellaçades, perfectament disposades sobre el seu pit, el vestit d'algun casament recent. El que va veure la va deixar muda. I seca. Allà estava ell. Ell, que tenia la veu dura i esquinçada pel tabac i la cassalla, el rostre aspre, el cinturó sempre despassat. Poca paciència, molta menys que la mare. I tan mal geni. Ell, que només de ben petita, quasi ni ho recordava, l'havia acariciat amb aquelles mans de llaurar el camp.

Feia molts anys que Carmen va deixar d'esperar un gest del pare. Ara ja no seria possible. Ell ja no era ningú. Ja només el seu cos romania a aquell llit, sense vida. I ella, desapareguda aquella angoixa a la seua gola, no podia soltar una maleïda llàgrima. Només sentia la pau. I en aquell moment, el primer en molt temps en què el tenia al davant i no tremolava de por, va sentir que Carmina moria també amb ell. Carmen ja no volia ser Carmina, aquella nena que mai va poder ser xiqueta, aquella dona que va fugir ben lluny. Ara ja només volia ser Carmen. Que passés la vetlla, i el soterrament, i tornar a sa casa. Anar-se'n d'allí. Si la seua mare havia pogut sobreviure a aquell martiri, estaria bé també ara, sense ell.

—Mare, no em digues més Carmina, per favor.


nadia.png

Aquesta és una sèrie de contes per l’estiu. Perquè estan pensats a l’estiu i sobre l’estiu. Perquè a l’estiu és quan més sortim de casa. Quan ens vestim amb qualsevol cosa. Quan descobrim l’amor i la sexualitat. Quan s’endinsem a la mar. Quan ens retrobem amb la família i els amics que no veiem temps ençà. Quan tornem al poble. Quan més sentim les absències. Quan ens alliberem i som més nosaltres. 

NADIA TRONCHONI

 
Paula G. FurióComment