CONTES PER L'ESTIU (I): LA CAMBRA DE MIREIA

 

—Mireia, estàs bé? Ja saps que no m’agrada que tanques la porta amb clau. 

Què farà aquesta nena tancada a la cambra. Amb deu anys. Què se li haurà perdut allà dins. No entenc per què no ve a la sala, amb nosaltres. Quina calor que fa, quin fàstic. Si a ella mai li ha agradat dormir després de dinar. Ni de més menuda era jo capaç de clavar-la al llit de vesprada. Què estarà fent. Li passarà alguna cosa? Potser només s’ha fartat de nosaltres. Bé, de passar amb nosaltres cada migdiada. Però, si encara és una xiqueta. O una preadolescent, jo què sé. Ben vist. Ara, cada vegada arriben abans a l’edat del pavo. I aquesta fa temps que està amb la tonteria. Jo estava per espavilar. A la seva edat. I jugava amb les nines i els playmovils. També em tancava a l’habitació, però. De més gran, clar. O no. Quants any devia tenir aquell estiu? Com es deia aquella xiqueta? No recorde. Què divertit va ser. Em sentia com a la clandestinitat. Per mi, va ser la primera vegada. Vés a saber, ella. Jo diria que tenia un o dos anys més que jo. Com es deia? No recorde el nom, quina ràbia. Sí recorde que va arribar amb els seus pares. I a les dues ens feia vergonya ni mirar-nos a la cara. Hui vindrà una amigueta, m’havien avisat. Vénen de Tarragona, Lluïsa. Jugaràs amb ella, eh? Que no es senta desplaçada. Que els teus cosins encara són molt menuts. I xorrades d’aquestes que diem els pares. I jo pensava, ale pues, ara em toca aguantar una xiqueta que no conec. I si no em cau bé? Ens vàrem posar a xarrar, allà al costat del pi, a l’entrada de la casa. Jo aniria amb el banyador, uniforme de guerra de l’estiu, i les sandàlies de goma. Què curiós, que no m’agradaven gens, me les posava després de renegar i renegar, i ara m’encanten. Que me’n vaig comprar unes fa dos estius! Cangrejeras, diuen. Sandàlies de goma de tota la vida. I allí estàvem, jo vestida de camp, ella una nena de ciutat. No sé què ens contaríem. Però, ens vàrem entendre d’allò més bé. I només acabar de dinar, a la piscina. Que tenia una nova amiga i podíem fer una excepció. Res de quedar-se tancades a casa fins les cinc. Total, no molestàvem ningú nosaltres. I allà, entre rises i confidències. Què ens contaríem! No recorde ni una paraula. Però sí el bes. Als morros, eh? A sota l’aigua. I com ens va agradar, a repetir. Un cop i un altre. Em sentia la més rebel del món. Ay, quina risa. Ara, ric. Llavors estava tan emocionada. Nerviosa. I quan ens vàrem cansar de la piscina, a la casa. Anem a fer la migdiada, vaig avisar. No sé com ningú no em va dir res. Si jo mai feia la migdiada. I ens tancarem a la meua cambra. A aquesta cambra, la que ara és la cambra de Mireia. I seguirem investigant. La roba fora. I les dues amagades a sota del llençol. I més besos. Ai, no sé. No recorde exactament què. Però, quines sensacions. La llibertat. Els besos humits. La calor. I el cos fresc després del bany. Quins rubors. Per la por, o l’emoció, de ser descobertes. Què feu xiquetes? Reeeeees. I nosaltres rèiem. Quines riallades. No l’he tornat a veure. Quines coses.  

—Què fas Mireia? Per què no obris la porta?

—Mami, estic bé. Volia estar sola. Ja no sóc una xiqueta xicoteta.


Aquesta és una sèrie de contes per l’estiu. Perquè estan pensats a l’estiu i sobre l’estiu. Perquè a l’estiu és quan més sortim de casa. Quan ens vestim amb qualsevol cosa. Quan descobrim l’amor i la sexualitat. Quan s’endinsem a la mar. Quan ens retrobem amb la família i els amics que no veiem temps ençà. Quan tornem al poble. Quan més sentim les absències. Quan ens alliberem i som més nosaltres. 

NADIA TRONCHONI

 
Paula G. FurióComment