CONTES PER L'ESTIU (III): A LA FRESCA

 
 Text: Nadia Tronchoni // Imatge:  Paula G. Furió

Text: Nadia Tronchoni // Imatge: Paula G. Furió

—Què bé que estàs ahí, Voro! A la fresca. 

Ahí estava ell pendent d’una gàbia. Buida. Ahí era a la porta de casa. Una casa d’una sola planta, sense pretensions, de poble, amb pati interior, la façana cuidada i les dues finestres a banda i banda de la porta d’entrada sempre amb la persiana per la meitat, que no li agradaven els curiosos. 

Ironies de la vida, ara la curiositat matava les seues hores mortes. Mai no li havia agradat parlar massa amb el veïnat. Els amics se’ls buscava i se’ls escollia ell. Clar que a aquestes altures de la vida cada dia li’n quedaven menys, d’amics. I els que quedaven estaven massa grans per seguir fent, cada dijous, la partida. O una paella al camp diumenge sí, diumenge, no. De tots ells, a qui més trobava a faltar era a Juanita. El seu nervi, el seu optimisme, aquelles carícies que ell rebia com si res. Com si no s’anessin a acabar mai. 

Juanita, la meua dona, el meu amor, deia ell, en tirereta, quan ella no escoltava, sortia cada dia a la porta de casa quan arribava el bon temps. A la vesprada, després del cafenet amb el seu home, es treia una cadira de fusta i boga, d’aquelles que ja no es veuen a les cases modernes (o sí, però són de decoració) i es col·locava allà, al carrer, a punt per la tertúlia. Perquè, com ella, en sortien més veïnes. I sovint, cadira en mà, es reunien a la porta d’alguna altra casa que no fos la seua. A la seua, clar, hi romania Voro, a la butaca o al pati, el dies que no se n’anava a fer la partida o a revisar els camps. 

D’això feia un any ja, però. 

Va ser l’estiu passat quan Juanita va començar a visitar l’hospital més assíduament. I quan s’acabaren les vesprades a la fresca. Va morir al mes de maig. I des d’aleshores, bé concretament dos dies després del soterrat, Voro va començar a treure’s la cadira a la porta de casa. Però ell no era Juanita. Ell no tenia ganes de parlar amb ningú. Només d’enyorar-la. I passava el temps veient la gent passar. I allà era on esperava la seua filla i els seus nets quan venien de visita. Ells eren els únics que, de tant en tant, seien al seu costat. Ningú més no tenia permís per destorbar-lo. Allà assegut hi trobava la pau. Allà, mirant com saltava i cantava l’ocell de la veïna del segon, enfront de sa casa. És un canari, jo crec que és un canari. Clar que no el veig bé del tot. Però això sembla groc, un groc ben brillant diria jo. I canta. Així que ha de ser un canari. I l’observava. Dia rere dia. No s’estava mai quiet. Saltava d’una branca a l’alta a dintre d’una gàbia que, segurament, se li quedava xicoteta. Es posava de cara. I de cul. I cantava. I tornava a saltar, amunt, avall. 

Però, aquella vesprada no hi era. Va ser sortir al carrer, seure’s a la cadira i alçar el cap. Què ha passat? On estàs? Què t’han fet? Si ahir estava perfectament. La gàbia estava buida. Va sentir una tristor immensa. Què curiós patir així per un canari. Un ximple canari al que mai havia donat de menjar. O de beure. Un canari al que mirava des de baix, a uns vint metres de distància. Cada dia, però.

—Bona nit —es va acomiadar, sense més, d’aquella veïna que passava per allà. I va tornar cap a dins.

Aquella nit no va sopar gaire. L’endemà, el cos pesant, la pena a la mirada, va obrir per ventilar la casa en acabar d’esmorzar. I, al alçar les persianes de les finestres de l’entrada, els va veure. Va obrir la porta de par en par. Ara ja no tenia un amic. En tenia dos. I cantaven a dos veus. I tenien gàbia nova. 


nadia.png

Aquesta és una sèrie de contes per l’estiu. Perquè estan pensats a l’estiu i sobre l’estiu. Perquè a l’estiu és quan més sortim de casa. Quan ens vestim amb qualsevol cosa. Quan descobrim l’amor i la sexualitat. Quan s’endinsem a la mar. Quan ens retrobem amb la família i els amics que no veiem temps ençà. Quan tornem al poble. Quan més sentim les absències. Quan ens alliberem i som més nosaltres. 

NADIA TRONCHONI

 
Paula G. FurióComment